La Moixiganga de Sitges

Els orígens

El nom propi de ball que s'atribueix a la moixiganga -perquè en essència és una representació teatral d'ingènua plàstica popular- volem entendre que no és per cap més raó que per caracteritzar una resta cerimonial, molt probablement relacionada amb la primavera, d'un tipus de manifestació dedicada al cultiu de cereal, pervivència actual d'un fet al qual es podrien aplicar moltíssims arguments definitoris, amb el risc que suposa una confrontació erudita envers la tradició oral.

Atès que el Penedès era un dels graners de l'Antiga Roma i Sitges port natural de la comarca, i que el nom de la vila remet a les urnes o cistes tallades a la roca marítima per a la conservació del gra, es pot intuir un ritus gairebé argumentat de la pervivència d'un fons primigeni de litúrgia ancestral, sostingut per la memòria atàvica i el costum verbal que, gràcies al fort arrelament, encara es conserva a Sitges.

La representació de la moixiganga, amb un pregon sentit mimètic, és interpretada per homes sols segons l'antiga habitud mosaica i es glossa al so de les típiques gralles i el timbal.

L'origen d'aquests instruments sembla justificar-se plenament, segons la veu popular, per la procedència àrab, cosa que relaciona també el mateix mot de la interpretació com a derivat de magxihuacha o moaxina, que significava en àrab, reunió de gent emmascarada per participar en cerimònies. Des d'èpoques clàssiques va arribar a nosaltres de manera cristianitzada, ja que l'Església catòlica va prendre primordialment les manifestacions paganes arrelades en la gent i les va aplegar, en el segle XIV a la festivitat del Corpus, fet que s'estengué després a les celebracions dels sants patrons de les poblacions. Això explicaria en principi l'atribució que tenia la moixiganga de ser interpretada a l'interior dels temples, privilegi testimonial que, malgrat posteriors prohibicions, ha esdevingut proverbial fins fa poc temps.

Aquestes formes plàstiques de representacions imitatives, arreu de la península i àdhuc en altres cultures i països, tenen noms diversos i matisos definitoris joglarescos o guerrers, però prop de la nostra terra és notori que conserva un regust marcadament de caràcter religiós i vol representar quadres, altrament dits misteris, de la passió i mort de Nostre Senyor Jesucrist.

El blanc predominant en el vestuari costumista té sentor clàssica mediterrània i dins el folklore català és qualificat com a propi del Penedès, i si més no de la Catalunya Nova. Si bé per altra part, en el context de la moixiganga de Sitges cal apuntar unes variants que la personalitzen, com ara l'armilla i el barret recobert de flors, ahir naturals i avui de tela, i que juguen un paper simbòlic dins de tot l'al.legòric funerari del conjunt. Cal tenir en compte que aquesta decoració floral d'anemone o naama, que en àrab remeten a l'estimat, en la festa del Tammuz, d'una certa paritat amb la nostra Pasqua, ja que els conjunts florits es dediquen a proclamar la mort i resurrecció de l'esperit del gra.

Dades històriques

D'aquest ball hom no disposa de cap dada sobre la seva presència a la vila fins la diada de la Mare de Déu del Vinyet de 1853. Aquell mateix any 1853 hi ha també constància de la seva participació a la Festa Major. El 1855 apareix documentat de nou en la festa patronal, així com també en la de 1857, any en què, a més, es troba registrada una primera despesa del ball.

A partir d'aquesta data hom no disposa de cap més referència del ball fins a la Festa Major de l'any 1862. Més tard consta a les de 1865, 1866, 1868, 1871, 1881, 1884, així com també a la d'alguns anys posteriors. Del 1904 fins al 1914 no participà a la Festa Major. Torna a aparèixer el 1915, tot i les dificultats a les quals tingué que fer front Josep Ferret per tal de formar la colla. Després d'aquesta data no es té cap més noticia del ball fins al 1919, i a partir d'aquest any ja no es troba tampoc cap més referència fins al 1924, en què consta com a cap de colla Joan Paretas.

Des d'aleshores, la seva participació és documentada amb més regularitat. Cal remarcar, doncs, que la moixiganga no sembla pas haver adquirit, malauradament, l'assiduïtat d'altres balls.

El 1935 participaren a una acabada de crear Festa Major Penedesenca, celebrada al Poble Espanyol de Montjuïc; i el 14 de juny de 1936, quatre dies abans d'esclatar la guerra civil de 1936-39, a una segona, i última, d'aquestes.

El 27 de gener de 1942 actuaren davant el general Franco, amb motiu de la seva estada a Barcelona. Aquest mateix any participaren a la festa major de Vilafranca del Penedès, així com a la de 1959 i 1973, ja que la moixiganga d'aquesta ciutat no es representava des de l'any 1916.

En aquesta mateixa línia, el 24 de juny de 1954 feren el ball a l'interior de l'esglèsia parroquial de Valls, quan la d'aquesta ciutat feia també temps que no es representava.

Així mateix, feren el ball el 5 de maig de 1957 a Manresa, en ocasió del Dia de la Provincia; així com a Barcelona amb motiu de les festes de la Mercè; i a la inauguració de l'hospital Príncipies de España a Bellvitge amb l'assistència dels actuals reis.

Actuació destacada fou a Brussel·les pel setembre de 1985, dins el marc dels actes organitzats amb motiu de l'Europalia.

El 26 de juny de 1988 fou representat a l'interior del temple de Sitges, en homenatge al bastaix i antic cap de colla Francesc Suàrez i Cruzado. Posteriorment ha tingut lloc en aquesta mateixa església l'actuació de tres de les moixigangues que es representaven al Principat: Lleida., Vilafranca del Penedès i Sitges.

El primer cap de colla del qual es té noticia fou Pere Inglada el 1898. El 1901 ho fou Miquel Ribas, i el 1903 Josep Carbonell. La colla és formada per un total de quinze homes, dels quals un fa de Jesucrist, deu són candelers i quatre bastaixos.

La colla és formada per un total de quinze homes, dels quals un fa de Jesucrist, deu són candelers i quatre bastaixos.

Els candelers porten camisa i pantaló blanc -aquest amb un ribet, a manera de tapacostures, de veta blava a la dreta i vermella a l'esquerra-; camalls de color vermell; faldilleta també vermella -d'uns quarante-cinc centrímetres de llargada i ribetejada d'un doble viu de veta blanca; faixa de color blau o vermell; i armilla blanca, guarnida per la seva part davantera d'una mena de flors confeccionades amb cintes de colors vius i diversos. Porten també un barret de copa baixa folrat amb tarlatana de colors clars i guarnit de flors com les de l'armilla, i amb una cinta més ampla a tall de barballera -sembla que antigament el barret havia estat guarnit de cascavells i les flors eren més grans, possiblement naturals, i més tard de paper-. Els mitjons són blancs. Les espardenyes són de sis brenys: tres de color blau a un costat i tres de vermell a l'altre -al peu dret la que predomina el blau i a l'esquerra la que predomina el vermell-. Al vespre porten un atxa de vent que en les actuacions diürnes és substituïda per una mena de bastonet ornat amb cintes entrecreuades. Sembla que havien també portat una mena de corbatí.

La indumentària del personatge principal és gairebé idèntica, bé que no porta camalls -atès que el soroll dels cascavells, hom diu, foragita els esperits malèfics, i per tant, d'acord amb la figura que representa en fa innecessari l'ús d'aquesta mena d'amulet
amb virtuts preservadores-, ni tampoc barret, substituït per una mena de corona creuada folrada amb tarlatana i guarnida d'una cinta més ampla a tall de barballera.

Els bastaixos porten pantaló blanc -amb el ribet de veta blava a la dreta i a l'esquerra vermella-; camisa de color gairebé sempre fosc-per tal de dissimular les petjades dels qui pugen sobre llurs espatlles-, la qual, hom diu, sembla que pot arribar a recordar l'antiga camisa dels mariners; així com camalls vermells -tot sovint sobre la faixa negra-; i faldilleta com la dels candelers.

Els mitjons són blancs. Les espardenyes són idèntiques a les de tots els altres figurants. Porten gambuix.

Text i imatges extretes de la pàgina: http://www.agrupasitges.org/moixiganga/